La pedra sobrera

La pedra és l’element bàsic que les més diverses civilitzacions han utilitzat per construir els seus habitacles.
Des del més llunyà dels temps, les persones ja van començar a buscar aixopluc, primer va ser en llocs resguardats com cavitats i coves que de bon principi els acolliren i ells com a contrapunt també hi deixaren la seva petja.
El pas de convertir-se de caçadors, en recol•lectors, i pastors, va canviar la percepció que tenien del seu entorn, els uns necessitaven un lloc per establir-se, de manera sedentària i els altres buscaven segons el temps, diferents tipus d’habitacles, però sempre provisionals.
Començaren a fer-se cabanes de tot tipus segons el clima i el lloc on es desenvolupava la seva vida, però sempre utilitzant el que tenien a l’abast. De mica en mica anaren millorant les tècniques de construcció. D’emprar pedres i adobs per les parets amb els sostres vegetals com tenien els Ibers, passaren a la pedra seca, amb diverses solucions per a cobrir els habitacles.
Al fer-se sedentari l’home va començar a treballar la terra, i una de les feines que calia fer era desbrossar-la per tal de poder sembrar, a més de la feina de netejar el terreny de qualsevol planta o arrels, també sortien al regirar la terra pedres més o menys grans, que calia apartar perquè el terreny donés una millor collita.
Així, ja tenim pedres a dojo, en alguns llocs més que en altres. De moment només representaven munts en algun racó del tros. Com més trossos cultivats més pedra, una pedra que cada vegada que es remenava la terra s’anava multiplicant, ja que en tornava a sortir.
El fet de buscar un millor lloc per viure, i amb la realitat de tenir una matèria prima tan a l’abast, no és d’estranyar que els portés a voler experimentar com podien millorar les cabanes tan mínimes que tenien i de mica en mica les tècniques que empraven per a construir-les, per tal donar millors prestacions a les respectives famílies.
Començaren assajant construccions amb totes les parets de pedra seca, moltes vegades amb un doble parament i reomplint amb pedruscall petit o rebuig l’espai entre els dos murs; però el problema venia en voler cobrir-les, i hagué de passar molt temps fins que no s’aconseguí desenvolupar les tècniques de la falsa cúpula, o la volta amb arcades successives. Es trobaren diferents solucions per a les cobertes, per tal d’impermeabilitzar-les: generalment les cobrien de pedruscall petit, o de terra ben atapeïda, en la qual hi posaven plantes perquè la lliguessin i així no marxés amb l’acció del vent i de l’aigua.
Amb els anys passaren de ser la vivenda de la família, a cabana o aixopluc que els pagesos usaven quan treballaven al tros.
Les barraques de pedra seca que encara ens queden tenen molts anys, algunes centenars, però podrien sense cap mena de dubte tenir-ne mil o dos mil ben fàcilment, doncs la seva tècnica constructiva és, ni més ni menys, la mateixa que llavors. Fa mil•lennis que ja se’n trobaven des d’Israel i Palestina a qualsevol lloc de la riba mediterrània.
Ara que ja han perdut la seva utilitat, estan passant a ser un objecte de respecte pel que han representat i perquè són l’exponent de la nostra arquitectura primigènia, a partir de la qual varem ser capaços d’avançar cap a diferents models de arquitectura.
Per tal de complementar aquest escrit, podem dir que els diferents materials emprats en aquestes construccions tan senzilles tenen més d’un nom propi i popular:
Pedra arenosa, sorrenca o gres.
Pedra foguera o quars comú
Pedra pinyolenca o conglomerat
Pedra de turo o travertí
Pedra de calar o de calç
Pedra de guix

Els pedregars, eren i són indispensables en molts llocs per aconduir les pedres sobreres del trossos. En un país petit com és Catalunya s’hi troben, construccions on els volums o quantitats de pedra emprada són molt diversos, segons l’indret. En llocs com a l’Alt Camp, n’hi ha tanta de pedra que les construccions són d’una envergadura important, reforçades per més i més pedra acaben per tenir unes parets immenses. En canvi en la nostra terra de l’Anoia, no n’hi ha amb tanta abundància, així que en les construccions sols hi ha la pedra que consideraven necessària, i per això no són tan esplendoroses i semblen molt més humils.
Per arreu trobarem cabanes o barraques, marges, pous, forns de moltes menes, etc. i en alguns llocs munts de pedres que són les que no es poden col•locar enlloc. En d’altres temps, el que passava era que les pedres no sobraven, sinó tot el contrari, per això poder tenir un pedregar era un privilegi, i els pagesos quan anaven amb carro si aixecaven una pedra no l’apartaven, sinó que la carregaven per sumar-la al seu pedregar, que tenien a la vora de casa seva i que els servia per millorar-la, o bé construir corrals, coberts etc.
Per aquestes nostres terres no en sobrava gens de pedra, doncs quan volien construir el que fos, qui no en tenia de recollida l’havia de comprar.

Quan de nena, voltant pel camp mirava les barraques que trobava, sempre em preguntava, qui hi devia haver viscut en elles?. Em semblaven casetes petites però molt maques i confortables.
Amb els anys, la visió que tenia d’elles ha canviat però tampoc tant, ben segur que fa molts segles que no s’hi viu de manera permanent, però també ben segur, que després de les coves, les primeres construccions que l’home va fer, no devien estar tan allunyades d’aquestes.
Si ens hi parem a pensar no deixa de ser lògic, per construir usaven el que tenien a mà, pedres, terra, i rames dels arbres. Per aquí de pedres n’hi havia de sobres, de terra encara més.
I com que el món sempre evoluciona, a aquells primitius pagesos ja no els devia semblar prou confortable viure en una cova, calia fer un pas endavant i per això van aixecar construccions que els permetés viure-hi sempre de manera sedentària, lo qual va portar a comença a treballar les terres que tenien al voltant de la barraca i això comportava treure pedres i més pedres per tal de condicionar les terres, així podien fer més barraques i més grans, marges, cisternes etc. I la possibilitat de tenir collites regulars també els permetia deixar de ser nòmades
I és que tenir un aixopluc prou ferm per estar arrecerats tota la família, quan feia mal temps, era tot un luxe. La vida es feia a fora, a dins només s’hi anava a dormir o quan el temps era advers. Per això n’hi havia prou amb una barraca, encara que fos petita.

Per Elisa Vidal Mas
Sant Martí de Tous