Les cabanes o barraques com les coneixem per aquí, són elements del nostre paisatge, que de tan vistes com les tenim ni tan sols ens adonem que hi són.
Eren en altres temps un element bàsic era la vida del pagès, les distàncies que ara ens semblen tant curtes, fetes a peu o amb carro no ho eren tant, així els servien per poder passar tot el dia al camp on treballaven, doncs no anaven a casa a dinar, i allí podien descansar ells i l’animal, durant la jornada.
El mateix passava quan els atrapava una tempesta, dins les barraques i tenien un bon refugi. Feien foc en un cantó, al costat del portal, que tant els servia per escalfar-se ells com per escalfar la teca. En algunes d’elles es treia el fum bellugant una pedra del sostre, d’altres tenien una petita finestra que també podia servir per el mateix.
Al cap i a la fi l’origen d’aquestes construccions, es perd en el temps. Construïdes amb el material més bàsic que l’home té a mà. La pedra, era un material barat, abundant, i a l’abast de tothom. Després, treballant la terra, li calia netejar de pedres els camps i una manera d’aconduir-les era fer-ne cabanes, o marges, això era lo més normal però també se’n feien moltes altres coses, pous d’aigua, o de glaç, aljubs, refugis, arneres etc...
Fins no fa masses anys les barraques de pedra seca eren tan útils, com les més modernes fetes de paleta.
Ara amb la vida que portem no fan falta les barraques, les distàncies amb els tractors no són rellevants i aquestes construccions que són les primeres edificacions del nostre territori han quedat obsoletes i desfasades, i l’única esperança que tenen de sobreviure és que ens les mirem com el que són: un gran valor arquitectònic, impossible de repetir, que per la seva idiosincràsia cal preservar, i salvar, perquè les pròximes generacions pugin entendre d’on venim.
A més, quan es coneixen de prop, t’adones de les petites meravelles que són, moltes es poden comparar a petites capelles, fetes amb mà mestre, per persones amb un gran sentit de les proporcions, que sembla mentida que fossin capaços de fer-les amb els mitjans que tenien i el que crida més la atenció, és que algunes, porten resistint centenars d’anys.
Eren tant bàsiques en el viure del dia a dia, com ens ho demostra un fet que m’explicava en Marcial, un home bon coneixedor del poble de Tous, del seu territori, els seus elements i les seves històries, a més d’un veterà caçador. M’explicava: -En temps del meu avi, la canalla i jovenalla es divertia com podia, i una de les tantes diversions, en les llargues nits d’hivern quan arribava el capvespre, era anar a aquestes barraques, on s’hi ajocaven molts ocellets petits, llavors un parell de nois, entraven a dins per agafar-ne tants com podien, amb les mans o ajudats per la gorra que tots portaven, fent-se llum amb una teia, mentre els que es quedaven fora, tapaven el portal amb una manta, i així en caçaven una bona colla.
Amb els ocells dins un sac, una de les gracietes que més els agradava fer, era anar a l’església quan es feia rosari al vespre i deixar-los anar, pobrets, volaven instintivament cap a la llum, o sigui cap a l’altar major on hi havia les espelmes, amb el consegüent guirigall que això comportava. I el jovent al carrer riu que riu.
Eren uns ocellets més petits que els pardals, coneguts genèrica i popularment com a “barraquers”, pel fet que anaven a dormir a les barraques, i més concretament eren coneguts pel poble com a “sits”, i “cagamànecs”. Aquests noms si ara ens poden semblar curiosos, deu ser perquè no els sentim a dir mai, doncs s’han anat perdent. (com moltes espècies per desgràcia) Però en aquells temps eren tant normals com ens ho diuen les següents explicacions: quan un nen quedava petitet, li deien que semblava un “sit” i el nom dels “cagamànecs” els hi venia, del costum que tenien de posar-se al cap dels mànecs de les aixades, aprofitant quan els homes anaven a fer beguda, o qualsevol altra cosa, i al tornar a agafar-la es trobaven amb el pastís amb què els obsequiava l’ocellet, i això va acabar per designar-los-hi el nom amb que el poble els coneixia.
Aquesta és una més de les disquisicions que podríem fer al voltant de aquestes construccions tant emblemàtiques, tant mediterrànies, tant nostres en definitiva i que cal preservar com un element essencial de la manera de viure dels nostres avantpassats.
Per Elisa Vidal Mas
Sant Martí de Tous
